Realitat i aparença (Olimpíada 2019): Senderos de gloria/Paths of Glory
Posted: miércoles, 5 de junio de 2019 by Contacto in Etiquetas: Damián Cerezuela Frías, Ética y Ciudadanía, Filosofia ESO., Stanley Kubrick
0
Direcció: Stanley Kubrick
Guió: Stanley Kubrick, Calder Willingham i Jim Thompson (Novel·la: Humphrey Cobb)
Música: Gerald Fried
Fotografia: Georg Krause
Interpretació: Kirk Douglas, George MacReady, Adolphe Menjou, Ralph Meeker
Producció: Estats Units
Any: 1957
Pressupost: 935.000 dòlars
A continuació
oferim unes ulleres tridimensionals per analitzar Paths of Glory de
Kubrick. Esperem que us serveixin per guanyar horitzons sobre el pla o eix
temàtic de l’Olimpíada filosòfica d’enguany – Realitat
i aparença en el món actual. Les
tres dimensions o perspectives que interconnectarem seran la platònica, l’existencialista i la nietzscheana.
L’objectiu últim serà comprendre i valorar la potència filosòfica de la
pel·lícula i la seva relació amb la realitat i l’aparença mitjançant conceptes
com ara sortir de la caverna,
autenticitat, mala fe o superhome. Amb la proposta d’activitats finals,
pretenem connectar de manera més evident la relació de l’anàlisi de la pel·lícula
amb preguntes que evoquen i reclamen respostes en el nostre present.
Plató creia que si una persona és capaç
realment de distingir la realitat de
l’aparença, no suportarà viure en
una mentida i començarà a viure conseqüentment. Suportem les ombres del nostre
món perquè no coneixem una altra realitat, però qui és capaç d’escapar a les il·lusions no es voldrà conformar amb
succedanis. El coronel Dax (Kirk
Douglas), que coneix bé la realitat de la guerra i dels seus homes, no està
disposat a rebaixar-se, a quedar-se dins de la cova, al saló on els “poderosos”
administren la vida sota les llums artificials que amaguen la misèria sota les
catifes. Quan el general Mireau (George Macready) afirma en l’escenari de la guerra
que “ho ha vist amb els seus propis ulls”
l’únic que evidència a tot estirar és una saviesa del món sensible, dels
sentits, no pas de la intel·ligència, de la capacitat d’anar més enllà de les
aparences. Dax, en canvi, posseeix una saviesa que el converteix en una persona
incorruptible; coneix el veritable valor de cada món i actua coherentment amb
el que sap.
Encara que la
concepció de la realitat sigui completament diferent de la platònica, no
obstant això, l’existencialisme també
aspira a oferir una sortida de la foscor
de la caverna de la ignorància,
una forma de veure la realitat tal com és
i no com sembla ser. I quin millor escenari que una pel·lícula situada en
un conflicte bèl·lic? La realitat de
guerra facilita moltes oportunitats per viure autènticament, i també per eludir l’autenticitat, per tenir mala fe. Els membres del Regiment 701 tenen
una llibertat limitada per decidir el seu destí, però la brutalitat de la
realitat els exigeix una resposta sobre com afrontar-la. Com és millor actuar? En
el fons la pregunta connecta amb una altra formulació tan clàssica com actual: Com
hem de viure?
Dax afronta la realitat amb honestedat
i coratge, sense embuts, és a dir, autènticament. No es tracta de què fa, sinó com se situa davant de la realitat i la
veritat que li està reptant. Encara que l’existència sigui en últim terme
vana i absurda tal com mostra la mateixa guerra, és capaç de viure la seva llibertat per crear-se a si mateix i fer
quelcom valuós i digne. Així, lluny del nihilisme, Dax dóna sentit a
la seva pròpia existència, empunya la seva vida i lluita mentre dura el
viatge cap a la mort.
La mort no només és un tema ineludible en
les pel·lícules antibèl·liques sinó també una de les veritats fonamentals o existencials de la condició humana. Dos soldats del Regiment 701 en parlen la nit
anterior a la missió suïcida de l’assalt al Turó de les Formigues:
Arnaud: Exactament això és el que
tracto de dir-te: si et fa realment por morir, estaràs deprimit tota la vida
perquè saps que et tocarà algun dia, qualsevol dia. I, a més a més, si és la mort
el que et preocupa, per què preocupar-se d’allò que ens mati?
Soldat: Ets massa llest per a mi,
“professor”. L’únic que sé és que ningú vol morir.
L’existencialista
lluny d’en penedir-se o deixar-se ofegar per la por, afronta el destí. Paris (Ralph Mecker) n’és un exemple
sobretot al final de la seva vida. Tot i la falta momentània de coratge, davant
la imminència de la seva pròpia mort, Paris afronta la seva situació, amb
noblesa i dignitat, s’hi implica i deixa encara més clar la injustícia i
absurditat de la sentència a mort per covardia.
El general Mireau, en canvi, representa un
oxímoron, sembla que les llums de
Palau, les il·lusions de la cova, li han fet renunciar a mirar la realitat de
la guerra. És un personatge contradictori perquè jutja l’autenticitat dels
soldats, si realment han sigut valents, des de la seva mala fe. El tribunal que
convoca per a jutjar aleatòriament tres soldats, semblen els titelles foscos
que dibuixen la “realitat” dins de la cova – fins i tot es veuen els seus caps
com a ombres durant el “judici”.
Potser el
general Mireau, més que autoenganyar-se, es distreu i s’evadeix de la sortida
de la caverna, la realitat real, per
dir-ho d’alguna manera. Busca vies
d’escapament aparents que creu que li
faran la vida més suportable. És un ignorant
o potser més aviat només un covard o un mandrós. En lloc d’assumir el seu càrrec actual, comprometre’s amb
el paper que ha escollit, desitja ser un altre i estar en un altre lloc de la
caverna; no assumeix la seva responsabilitat, només reacciona als estímuls externs,
es ven, es traeix a si mateix. La
llibertat del general busca suprimir-se, negar-se, busca la ignorància
deliberadament – reduir perspectives - per eludir la seva
responsabilitat. El general té por. És
una llibertat negativa. Al final de
la pel·lícula Mireau diu al general George
Broulard – Adolphe Menjou- referint-se a si mateix que “l’home que apunyales per l’esquena és un soldat”. És com si digués que
només ha fet la seva feina (Hannah Arent
té una interessant reflexió sobre la banalitat del mal) i no n’és el
responsable. Ara bé, elegir no elegir segueix sent una elecció de
la qual som els únics responsables.
George Bruolard
també és un personatge extremadament inautèntic. En lloc de ser coherent amb el
seu càrrec, membre de l’Estat Major francès, afirma que “es veu sotmès a tota mena de pressions dels periodistes i dels polítics”.
Fins i tot s’atreveix a dir que la
interpretació – de Dax - dels fets és una mica simplista”. Sembla
defensar la postveritat: promoure
els sentiments amb fets alternatius.
Res semblant a l’autenticitat i la força que mostra Dax, lluny de la cultura de
la culpa (cap als altres) i el penediment, li diu a Broulard quasi al final de
la pel·lícula:
Em
disculpo de no haver estat totalment sincer amb vostè; em disculpo de no
haver-li revelat els meus sentiments; em disculpo, Senyor, de no haver-li dit
abans que és un degenerat, un vell sàdic, i encara que m'enfonsi en la profunditat
de l'infern, no li demanaré més disculpes!
El
protagonista és una persona genuïna, original, sense rèplica possible, amo de
si mateix. Ara la seva voluntat vesa per sobre de les convencions de l’exèrcit,
dels dogmes, de la culpa i d’altres eines opressives. Dax reconeix i accepta la
seva pròpia mortalitat perquè quan arribi el moment haurà viscut realment. Podríem
dir, doncs, que l’autenticitat pròpia del protagonista de la pel·lícula és
coherent amb la de l’übermensch (superhome) nietzscheà.
ACTIVITATS PUBLICADES A LA FILMOTECA DE CATALUNYA I AL CCCB
Comentari i activitats fetes per Damián Cerezuela Frías
