Realitat i aparença (Olimpíada 2019): Senderos de gloria/Paths of Glory

Posted: miércoles, 5 de junio de 2019 by Contacto in Etiquetas: , , ,
0



Direcció: Stanley Kubrick
Guió: Stanley Kubrick, Calder Willingham i Jim Thompson (Novel·la: Humphrey Cobb)
Música: Gerald Fried
Fotografia: Georg Krause
Interpretació: Kirk Douglas, George MacReady, Adolphe Menjou, Ralph Meeker
Producció: Estats Units
Any: 1957

Pressupost: 935.000 dòlars




A continuació oferim unes ulleres tridimensionals per analitzar Paths of Glory de Kubrick. Esperem que us serveixin per guanyar horitzons sobre el pla o eix temàtic de l’Olimpíada filosòfica d’enguany  Realitat i aparença en el món actual. Les tres dimensions o perspectives que interconnectarem seran la platònica, l’existencialista i la nietzscheana. L’objectiu últim serà comprendre i valorar la potència filosòfica de la pel·lícula i la seva relació amb la realitat i l’aparença mitjançant conceptes com ara sortir de la caverna, autenticitat, mala fe o superhome. Amb la proposta d’activitats finals, pretenem connectar de manera més evident la relació de l’anàlisi de la pel·lícula amb preguntes que evoquen i reclamen respostes en el nostre present.
Plató creia que si una persona és capaç realment de distingir la realitat de l’aparença, no suportarà viure en una mentida i començarà a viure conseqüentment. Suportem les ombres del nostre món perquè no coneixem una altra realitat, però qui és capaç d’escapar a les il·lusions no es voldrà conformar amb succedanis. El coronel Dax (Kirk Douglas), que coneix bé la realitat de la guerra i dels seus homes, no està disposat a rebaixar-se, a quedar-se dins de la cova, al saló on els “poderosos” administren la vida sota les llums artificials que amaguen la misèria sota les catifes. Quan el  general Mireau (George Macready) afirma en l’escenari de la guerra que “ho ha vist amb els seus propis ulls” l’únic que evidència a tot estirar és una saviesa del món sensible, dels sentits, no pas de la intel·ligència, de la capacitat d’anar més enllà de les aparences. Dax, en canvi, posseeix una saviesa que el converteix en una persona incorruptible; coneix el veritable valor de cada món i actua coherentment amb el que sap.
Encara que la concepció de la realitat sigui completament diferent de la platònica, no obstant això, l’existencialisme també aspira a oferir una sortida de la foscor de la caverna de la ignorància, una forma de veure la realitat tal com és i no com sembla ser. I quin millor escenari que una pel·lícula situada en un conflicte bèl·lic? La realitat de guerra facilita moltes oportunitats per viure autènticament, i també per eludir l’autenticitat, per tenir mala fe. Els membres del Regiment 701 tenen una llibertat limitada per decidir el seu destí, però la brutalitat de la realitat els exigeix una resposta sobre com afrontar-la. Com és millor actuar? En el fons la pregunta connecta amb una altra formulació tan clàssica com actual: Com hem de viure?
Dax afronta la realitat amb honestedat i coratge, sense embuts, és a dir, autènticament. No es tracta de què fa, sinó com se situa davant de la realitat i la veritat que li està reptant. Encara que l’existència sigui en últim terme vana i absurda tal com mostra la mateixa guerra, és capaç de viure la seva llibertat per crear-se a si mateix i fer quelcom valuós i digne. Així, lluny del nihilisme, Dax dóna sentit a la seva pròpia existència, empunya la seva vida i lluita mentre dura el viatge cap a la mort.
La mort no només és un tema ineludible en les pel·lícules antibèl·liques sinó també una de les veritats fonamentals o existencials de la condició humana. Dos soldats del Regiment 701 en parlen la nit anterior a la missió suïcida de l’assalt al Turó de les Formigues:
Arnaud: Exactament això és el que tracto de dir-te: si et fa realment por morir, estaràs deprimit tota la vida perquè saps que et tocarà algun dia, qualsevol dia. I, a més a més, si és la mort el que et preocupa, per què preocupar-se d’allò que ens mati?
Soldat: Ets massa llest per a mi, “professor”. L’únic que sé és que ningú vol morir.
L’existencialista lluny d’en penedir-se o deixar-se ofegar per la por, afronta el destí. Paris (Ralph Mecker) n’és un exemple sobretot al final de la seva vida. Tot i la falta momentània de coratge, davant la imminència de la seva pròpia mort, Paris afronta la seva situació, amb noblesa i dignitat, s’hi implica i deixa encara més clar la injustícia i absurditat de la sentència a mort per covardia.
El general Mireau, en canvi, representa un oxímoron, sembla que les llums de Palau, les il·lusions de la cova, li han fet renunciar a mirar la realitat de la guerra. És un personatge contradictori perquè jutja l’autenticitat dels soldats, si realment han sigut valents, des de la seva mala fe. El tribunal que convoca per a jutjar aleatòriament tres soldats, semblen els titelles foscos que dibuixen la “realitat” dins de la cova – fins i tot es veuen els seus caps com a ombres durant el “judici”.
Potser el general Mireau, més que autoenganyar-se, es distreu i s’evadeix de la sortida de la caverna, la realitat real, per dir-ho d’alguna manera. Busca vies d’escapament aparents que creu que li faran la vida més suportable. És un ignorant o potser més aviat només un covard o un mandrós. En lloc d’assumir el seu càrrec actual, comprometre’s amb el paper que ha escollit, desitja ser un altre i estar en un altre lloc de la caverna; no assumeix la seva responsabilitat, només reacciona als estímuls externs, es ven, es traeix a si mateix. La llibertat del general busca suprimir-se, negar-se, busca la ignorància deliberadament – reduir perspectives - per eludir la seva responsabilitat. El general té por. És una llibertat negativa. Al final de la pel·lícula Mireau diu al general George Broulard – Adolphe Menjou- referint-se a si mateix que “l’home que apunyales per l’esquena és un soldat”. És com si digués que només ha fet la seva feina (Hannah Arent té una interessant reflexió sobre la banalitat del mal) i no n’és el responsable. Ara bé, elegir no elegir segueix sent una elecció de la qual som els únics responsables.
George Bruolard també és un personatge extremadament inautèntic. En lloc de ser coherent amb el seu càrrec, membre de l’Estat Major francès, afirma que “es veu sotmès a tota mena de pressions dels periodistes i dels polítics”. Fins i tot s’atreveix a dir que la interpretació – de Dax - dels fets és una mica simplista”. Sembla defensar la postveritat: promoure els sentiments amb fets alternatius. Res semblant a l’autenticitat i la força que mostra Dax, lluny de la cultura de la culpa (cap als altres) i el penediment, li diu a Broulard quasi al final de la pel·lícula:
Em disculpo de no haver estat totalment sincer amb vostè; em disculpo de no haver-li revelat els meus sentiments; em disculpo, Senyor, de no haver-li dit abans que és un degenerat, un vell sàdic, i encara que m'enfonsi en la profunditat de l'infern, no li demanaré més disculpes!
El protagonista és una persona genuïna, original, sense rèplica possible, amo de si mateix. Ara la seva voluntat vesa per sobre de les convencions de l’exèrcit, dels dogmes, de la culpa i d’altres eines opressives. Dax reconeix i accepta la seva pròpia mortalitat perquè quan arribi el moment haurà viscut realment. Podríem dir, doncs, que l’autenticitat pròpia del protagonista de la pel·lícula és coherent amb la de l’übermensch (superhome) nietzscheà.  

ACTIVITATS PUBLICADES A LA FILMOTECA DE CATALUNYA I AL CCCB
                                                                  
                                                                   Comentari i activitats fetes per Damián Cerezuela Frías 

 
 
 

0 comentarios:

CC

Creative Commons License Los contenidos textuales originales de Cinerosos han sido licenciados bajo una Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License. Para negociar permisos de reproducción más allá de esta licencia contacta con cinerosos@gmail.com.

blogspot hit counter