Mostrando entradas con la etiqueta Ética y Ciudadanía. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ética y Ciudadanía. Mostrar todas las entradas

Cultura i valors ètics: Smallfoot

Posted: sábado, 8 de junio de 2019 by Contacto in Etiquetas: , ,
0

Título: Smallfoot
Título original: Smallfoot
Dirección: Glenn Ficarra
País: Estados Unidos
Año: 2018
Duración: 96 min.
Género: Animación
Reparto: Channing Tatum, Zendaya, Gina Rodriguez, Ryan Potter
Distribuidora: Warner Bros. Pictures de España
Productora: Warner Bros., Warner Bros. Animation, Warner Animation Group
Dirección: Glenn Ficarra
Guión: Glenn Ficarra, John Requa
Presupuesto: $80 000 000​
Historia: Sergio Pablos

Tráiler oficial: https://www.youtube.com/watch?time_continue=7&v=h-2sMCV1Y9Y

ACTIVITATS


1. Connecta les següents idees:

PersonaTGe
SignificaT

1)       Migo (protagonista)                   

       a) Conceptes pactats. Dogma protector.

2)       Meechee
       b) “Ama de claus”. Motiu y suport per a alliberament.

3)       Societat evidencial Smallfoot (SES)
       c) Consciència de la massa.

4)       Dorgle (pare de Migo)
       d) Grup d’alliberament “a-normal” expulsat de l’estatus quo.

5)       Màquina- núvols
       e) Consciència/saviesa mitològica antiga que aprèn.

6)       Stonekeeper (el guardià)
       f) Filòsof.

7)       Percy
       g) Fronteres – divisió.

8)       Muntanya - núvols
       h) Guardià del llindar, protector.

9)       Població
       i) Estudiant amb dilemes ètics, imbuït de l’esperit del seu temps.

10)   Pedres
       j) Creació d’il·lusió (vel de maia).

11)   Brenda
       k) Consciència kantiana de Percy, moral autònoma y coherent.
 
2. A l’inici de la pel·lícula trobem una relació entre felicitat, veritat escrita a les pedres –lleis - i intèrpret de les lleis (guardià).

  • Creus que és una relació aplicable avui dia? N’hi ha res semblant? Per què?
  • Trobes alguna relació possible entre les lleis escrites, el teu institut i el professorat? En quin sentit sí i en quin sentit no?

3. L’inici de la pel·lícula està ple de mites: sobre la creació del món i el sosteniment del món, per exemple. Tradicionalment s’ha associat el naixement de la filosofia i la ciència amb el pas del mite al logos (significa paraula o llenguatge, però també raonament i argumentació).

  • En aquest sentit la ciència es caracteritza per tenir en compte l’observació i la cerca de la causa i l’efecte que trobem regularment a la naturalesa. Ara bé, ens és suficient només la inducció per arribar a lleis universals sobre el comportament de la naturalesa? En concret, si jo observo que sempre que es dóna A (tocar el gong) posteriorment succeeix B (surt el Sol) vol dir que A és la causa de B? Com podries saber si t’equivoques?
  • OPTATIU: La SEC – Societat evidencial del Smallfoot – busca proves per confirmar la seva teoria. Com podem saber si una observació és una bona prova? Què és la falsació?

Una faula científica
Per a exemplificar el problema de la inducció, el filòsof i matemàtic Bertrand Russell va proposar la faula del gall dindi inductivista. Russell explica que van portar un gall dindi a una granja i que el primer dia li van donar menjar a les 9 del matí. «Com a bon inductivista», explica Russell, el gall dindi encara no va voler «extreure cap conclusió» d'aquesta primera observació. Posteriorment, va poder prendre nota que l'alimentaven cada dia a les 9 del matí i sota tot tipus de circumstàncies diferents, qualsevol dia de la setmana i en «dies freds o calorosos». Després d’una gran quantitat d’observacions, finalment es va animar a realitzar la següent inferència inductiva amb la creença que no podia contenir cap error: «Sempre m’alimenten a les 9 del matí». Russell conclou: «Tanmateix, aquest mateix matí, el de la nit de Nadal, en lloc de donar-li menjar li han tallat el coll».


4. Stonekeeper (el guardià) exilia Migo perquè entri en raó, és a dir, perquè accepti les veritat establertes per la comunitat encara que vagi en contra d’allò que Migo ha vist.
  • a) Segons Nietzsche la veritat es converteix en un mer conjunt de generalitzacions, il·lusions, que l’ús i el costum han anat imposant. Fins i tot arriba a dir que “la veritat és aquella classe d’error sense el qual una determinada espècie d’éssers vius no podria viure”. Quina relació trobes amb la pel·lícula? Què en penses?
  • b)  A partir de Nietzsche podem pensar també que les paraules han estat sempre inventades per les classes superiors; no indiquen un significat, sinó que imposen una interpretació. Et sembla important, per exemple, escollir entre els conceptes de violència domèstica, de gènere o masclista? Quina implicació/efectes tenen cadascú d'aquests termes? 
  • c)  Els bojos o els anormals mai tenen la raó, cap sentit? Sabeu què va passar amb Galileu en el seu temps?
  • d) Tal com afirma el guardià, la veritat i la mentida depèn de l’ull amb el que es mira?  Per exemple la pel·lícula parla de peus petits (Smallfoot), s’escolten grunyits quan els Yetis parlen, etc. Què en penseu? Posa algun exemple per justificar la teva resposta en relació a l’afirmació del guardià.

5. Algunes frases de Meechee a Migo són:
  •  "La pregunta conduce al conocimiento, y el conocimiento es poder."
  • "No es tirar las viejas ideas, sino encontrar otras nuevas."
  • "La Vida ofrece más de lo que crees."
  • "Hay más belleza que no ves."
  • "Hay misterios en cada rincón... explora, sube al cielo... busca la verdad."
Meechee sembla que promou el discerniment, el qüestionament, l’aprenentatge i l’actuació. En el fons promou DESPERTAR-SE!
  • a)  Creus que "despertar-se" implica el qüestionament de les idees i de les normes acceptades socialment? Per què?
  • b)  El coneixement és poder, afirma la pel·lícula, la qüestió és què fas amb ell? Estàs d’acord amb les dues afirmacions? Per què?

6. Hi ha dilemes diversos al llarg de la pel·lícula. Des de més individuals –ètics- a més comunitaris – polítics-, podríem dir. Tots plantegen la relació entre mitjans i fins i la seva legitimitat. Podem actuar immoralment per aconseguir un fi bo? El fi justifica els mitjans?
  • a)  Percy amb bon ideals de joventut, està molt preocupat per la seva imatge pública, la popularitat “l’esclavitza”, i també per guanyar diners. L’objectiu és recuperar els seus principis, la seva integritat, més endavant. Però Brenda no ho veu clar, com si fos la veu de la consciència de Percy es pregunta si és legítim el que fa. Per què?
  • b)  El guardià en el fons busca la protecció de l’aldea, el que és millor per tothom: les lleis – normes - tenen una història i estan fetes per protegir-nos-en. Per tant, estan fetes per responsabilitat, segons el guardià. És legítim mentir per salvar al poble? El guardià afirma que el control d’informació pot evitar l’exterminació i que protegir la mentida és protegir la vida. Es tracta, doncs, d’una mentirà piadosa. Quina diferència hi ha entre una mentida piadosa i una “pura” mentida”. Què hauries fet tu? Coneixes algun exemple?

7. “Si hi ha alguna cosa més forta que la por és la curiositat”.
  • a)     Hi estàs d’acord? Per què?
  • b)     No obstant això, la pedra 15 diu que “En la ignorància està la felicitat”. Segons Migo, això és veritat o almenys ho era. Per això vol colpejar-se el cap fins a no sentir. ¿Qui és més feliç amb les mateixes circumstàncies material (és a dir, mateixos diners, nombre de bons amics, etc.) la persona ignorant o la sàvia? Justifica tan bé com puguis la teva resposta.

8. OPTATIVA: Durant tota la pel·lícula hi ha una referència al mite de la caverna de Plató. Els núvols en realitat és vapor manipulat i la veritat està fora. Només amb esforç es pot trobar la veritat i governar millor. I això implica la dialèctica, l’art del diàleg per arribar a la veritat. A més a més, el filòsof, té l’obligació moral de tornar a la ciutat i despertar tothom.
  • a)     Series capaç de relacionar cada part del mite amb la pel·lícula? I amb fets actuals?


 9. “Ellos creen que los monstruos somos nosotros”.
  • a)  Creus que aquesta interpretació es dóna també entre distintes cultures o països? Podries posar algun exemple que ajudi a justificar la teva resposta?
  • b)   Moltes vegades encara que no estem segurs si els altres són monstres, “no podem quedar-nos per comprovar-lo...” Què creus que es pot fer davant d’això?

Leer más

Realitat i aparença (Olimpíada 2019): Senderos de gloria/Paths of Glory

Posted: miércoles, 5 de junio de 2019 by Contacto in Etiquetas: , , ,
0



Direcció: Stanley Kubrick
Guió: Stanley Kubrick, Calder Willingham i Jim Thompson (Novel·la: Humphrey Cobb)
Música: Gerald Fried
Fotografia: Georg Krause
Interpretació: Kirk Douglas, George MacReady, Adolphe Menjou, Ralph Meeker
Producció: Estats Units
Any: 1957
Pressupost: 935.000 dòlars




A continuació oferim unes ulleres tridimensionals per analitzar Paths of Glory de Kubrick. Esperem que us serveixin per guanyar horitzons sobre el pla o eix temàtic de l’Olimpíada filosòfica d’enguany  – Realitat i aparença en el món actual. Les tres dimensions o perspectives que interconnectarem seran la platònica, l’existencialista i la nietzscheana. L’objectiu últim serà comprendre i valorar la potència filosòfica de la pel·lícula i la seva relació amb la realitat i l’aparença mitjançant conceptes com ara sortir de la caverna, autenticitat, mala fe o superhome. Amb la proposta d’activitats finals, pretenem connectar de manera més evident la relació de l’anàlisi de la pel·lícula amb preguntes que evoquen i reclamen respostes en el nostre present.
Plató creia que si una persona és capaç realment de distingir la realitat de l’aparença, no suportarà viure en una mentida i començarà a viure conseqüentment. Suportem les ombres del nostre món perquè no coneixem una altra realitat, però qui és capaç d’escapar a les il·lusions no es voldrà conformar amb succedanis. El coronel Dax (Kirk Douglas), que coneix bé la realitat de la guerra i dels seus homes, no està disposat a rebaixar-se, a quedar-se dins de la cova, al saló on els “poderosos” administren la vida sota les llums artificials que amaguen la misèria sota les catifes. Quan el  general Mireau (George Macready) afirma en l’escenari de la guerra que “ho ha vist amb els seus propis ulls” l’únic que evidència a tot estirar és una saviesa del món sensible, dels sentits, no pas de la intel·ligència, de la capacitat d’anar més enllà de les aparences. Dax, en canvi, posseeix una saviesa que el converteix en una persona incorruptible; coneix el veritable valor de cada món i actua coherentment amb el que sap.
Encara que la concepció de la realitat sigui completament diferent de la platònica, no obstant això, l’existencialisme també aspira a oferir una sortida de la foscor de la caverna de la ignorància, una forma de veure la realitat tal com és i no com sembla ser. I quin millor escenari que una pel·lícula situada en un conflicte bèl·lic? La realitat de guerra facilita moltes oportunitats per viure autènticament, i també per eludir l’autenticitat, per tenir mala fe. Els membres del Regiment 701 tenen una llibertat limitada per decidir el seu destí, però la brutalitat de la realitat els exigeix una resposta sobre com afrontar-la. Com és millor actuar? En el fons la pregunta connecta amb una altra formulació tan clàssica com actual: Com hem de viure?
Dax afronta la realitat amb honestedat i coratge, sense embuts, és a dir, autènticament. No es tracta de què fa, sinó com se situa davant de la realitat i la veritat que li està reptant. Encara que l’existència sigui en últim terme vana i absurda tal com mostra la mateixa guerra, és capaç de viure la seva llibertat per crear-se a si mateix i fer quelcom valuós i digne. Així, lluny del nihilisme, Dax dóna sentit a la seva pròpia existència, empunya la seva vida i lluita mentre dura el viatge cap a la mort.
La mort no només és un tema ineludible en les pel·lícules antibèl·liques sinó també una de les veritats fonamentals o existencials de la condició humana. Dos soldats del Regiment 701 en parlen la nit anterior a la missió suïcida de l’assalt al Turó de les Formigues:
Arnaud: Exactament això és el que tracto de dir-te: si et fa realment por morir, estaràs deprimit tota la vida perquè saps que et tocarà algun dia, qualsevol dia. I, a més a més, si és la mort el que et preocupa, per què preocupar-se d’allò que ens mati?
Soldat: Ets massa llest per a mi, “professor”. L’únic que sé és que ningú vol morir.
L’existencialista lluny d’en penedir-se o deixar-se ofegar per la por, afronta el destí. Paris (Ralph Mecker) n’és un exemple sobretot al final de la seva vida. Tot i la falta momentània de coratge, davant la imminència de la seva pròpia mort, Paris afronta la seva situació, amb noblesa i dignitat, s’hi implica i deixa encara més clar la injustícia i absurditat de la sentència a mort per covardia.
El general Mireau, en canvi, representa un oxímoron, sembla que les llums de Palau, les il·lusions de la cova, li han fet renunciar a mirar la realitat de la guerra. És un personatge contradictori perquè jutja l’autenticitat dels soldats, si realment han sigut valents, des de la seva mala fe. El tribunal que convoca per a jutjar aleatòriament tres soldats, semblen els titelles foscos que dibuixen la “realitat” dins de la cova – fins i tot es veuen els seus caps com a ombres durant el “judici”.
Potser el general Mireau, més que autoenganyar-se, es distreu i s’evadeix de la sortida de la caverna, la realitat real, per dir-ho d’alguna manera. Busca vies d’escapament aparents que creu que li faran la vida més suportable. És un ignorant o potser més aviat només un covard o un mandrós. En lloc d’assumir el seu càrrec actual, comprometre’s amb el paper que ha escollit, desitja ser un altre i estar en un altre lloc de la caverna; no assumeix la seva responsabilitat, només reacciona als estímuls externs, es ven, es traeix a si mateix. La llibertat del general busca suprimir-se, negar-se, busca la ignorància deliberadament – reduir perspectives - per eludir la seva responsabilitat. El general té por. És una llibertat negativa. Al final de la pel·lícula Mireau diu al general George Broulard – Adolphe Menjou- referint-se a si mateix que “l’home que apunyales per l’esquena és un soldat”. És com si digués que només ha fet la seva feina (Hannah Arent té una interessant reflexió sobre la banalitat del mal) i no n’és el responsable. Ara bé, elegir no elegir segueix sent una elecció de la qual som els únics responsables.
George Bruolard també és un personatge extremadament inautèntic. En lloc de ser coherent amb el seu càrrec, membre de l’Estat Major francès, afirma que “es veu sotmès a tota mena de pressions dels periodistes i dels polítics”. Fins i tot s’atreveix a dir que la interpretació – de Dax - dels fets és una mica simplista”. Sembla defensar la postveritat: promoure els sentiments amb fets alternatius. Res semblant a l’autenticitat i la força que mostra Dax, lluny de la cultura de la culpa (cap als altres) i el penediment, li diu a Broulard quasi al final de la pel·lícula:
Em disculpo de no haver estat totalment sincer amb vostè; em disculpo de no haver-li revelat els meus sentiments; em disculpo, Senyor, de no haver-li dit abans que és un degenerat, un vell sàdic, i encara que m'enfonsi en la profunditat de l'infern, no li demanaré més disculpes!
El protagonista és una persona genuïna, original, sense rèplica possible, amo de si mateix. Ara la seva voluntat vesa per sobre de les convencions de l’exèrcit, dels dogmes, de la culpa i d’altres eines opressives. Dax reconeix i accepta la seva pròpia mortalitat perquè quan arribi el moment haurà viscut realment. Podríem dir, doncs, que l’autenticitat pròpia del protagonista de la pel·lícula és coherent amb la de l’übermensch (superhome) nietzscheà.  

ACTIVITATS PUBLICADES A LA FILMOTECA DE CATALUNYA I AL CCCB
http://www.filmoteca.cat/web/la-filmoteca/publicacions/dossiers/dossier-didactic-1?dsect=films&dfilmid=21700
http://www.cccbeducacio.org/es_ES/web/guest/explorar/-/institut/e_31501
                                                                  
                                                                   Comentari i activitats fetes per Damián Cerezuela Frías 

 
 
 

Batman, Robespierre et ál. (The dark knight rises)

Posted: martes, 7 de agosto de 2012 by Contacto in Etiquetas: , , ,
0

Título: The dark knight rises
Dirección: Christopher Nolan
Guión: Jonathan Nolan, Christopher Nolan, David Goyer.
País: USA
Año: 2012
Género: Acción
Reparto: Christian Bale, Gary Oldman, Anne Hathaway, Michael Caine, Morgan Freeman, Tom Hardy.
Presupuesto: 250 millones de dólares
Así como hay películas que, en lo ideológico, mantienen un perfil bajo aunque, como escribió Adorno, introducen “de tapadillo en el duplicado del mundo lo que consideran provechoso para el mundo real”, otras como The dark knight rises (TDKR de aquí en adelante) ofrecen su pecho desnudo para mostrarnos eso que  aún llamamos mensaje. En el caso de TDKR, una lectura superficial nos podría llevar a pensar que –entre otras cosas-  estamos ante un alegato en contra de los totalitarismos, un aviso de las consecuencias de la desafección ciudadana hacia las instituciones políticas. A mi juicio, TDKR es más bien lo contrario: una oda al sentido común obediente. Christopher Nolan (que también es uno de los guionistas) se sirve de los problemas reales que padecemos para presentarnos un diagnóstico equívoco  y la vieja medicina de siempre: en TDKR cambia todo para que nada cambie.

1.      El veneno de las cosas claras

El multimillonario Bruce Wayne está triste, alicaído, más taciturno que de costumbre: ha perdido a la mujer que amaba y la ciudad ya no le necesita. Tras una triquiñuela con el comisario Gordon, logró enjaular a todos los villanos de Gotham a cambio de autoinculparse como asesino de Harvey Dent. A su vez Gotham vive su propia crisis: los ricos son más ricos y los pobres más pobres (¿os suena?) porque la corrupción se ha enseñoreado de la ciudad. Las cartas están sobre la mesa y todas están marcadas; el maniqueísmo de este planteamiento encuentra su feliz expresión en el contraste entre la escena que se desarrolla en una lujosa recepción (¡langosta para todos!) y la conmovedora – recurso completamente inédito -  situación de los niños huérfanos. Como veremos más adelante, la crisis en Gotham (que juega a ser un correlato de la nuestra) nos es presentada desde la óptica de un adolescente, esto es, en todo el metraje no hay nadie que se pregunte por las dinámicas objetivas de la lamentable situación en la que viven los gothamitas. A nadie se le ocurre que el problema no es la corrupción, sino un sistema que la sostiene y le garantiza impunidad; nadie se plantea que quizás el sistema económico tenga algo que ver con la pobreza y que existen otros que quizás le convengan más a esos pobres huerfanitos que continuar al albur de la caridad; no hay partidos, ni sindicatos ni un atisbo de idea propiamente política recorriendo el problema. Lo único que hay es una infantilización de la política y, a partir de ahí, un sonrojante desplazamiento de lo político a lo moral. El problema, cómo no, es la codicia, la desmesura, el abuso: tomamos el síntoma por la enfermedad. ¿Qué ocurre cuando la moral flaquea? resurge la palabra mágica: decadencia. Con esto ya tenemos el nervio palingenésico que ha funcionado como máscara de la falsa regeneración política, la bandera del fascismo. La moral se disfraza de política para perpetuar un sistema económico, como si ser honrado te sacara de pobre, como si este asunto del hambre (esto también os sonará) fuera la consecuencia de un déficit de valores. Y a través de este planteamiento abrimos la puerta a la mezcolanza ideológica que vendrá a continuación.




2.      ¿Robespierre? ¿Mussolini? ¿Stalin? ¿Todos a la vez?

Toda ficción es mediación; toda obra ofrece una relación inteligible entre el productor y el receptor basada en estructuras racionales y generalmente teleológicas. Como receptores somos parte constituyente en la relación y, a su vez, la ficción nos constituye y media entre nosotros y el mundo. Para Adorno esta relación era más problemática en el cine porque, a diferencia de la literatura, no media el concepto, sino la interpretación de imágenes y un lapso muy corto de tiempo para la reflexión. El alemán se refería a un público medio de la década de los 50 y, aunque hoy en día ese mismo espectador está más habituado al lenguaje de las imágenes (nuestra competencia es mayor), lo cierto es que el poder de las asociaciones no es nada desdeñable en tanto que se dirige a nuestro inconsciente.

Por otra parte, dentro de todos los conceptos que intervienen en la creación y recepción de una obra uno de los más importantes es la historia. Tiene historia la forma (v.g. el primer plano), tiene historia la materia (v.g. la caída en desgracia y rehabilitación o “renacimiento” de un héroe, un topos clásico), tiene historia el género (en este caso el de superhéroes, ya sea dentro o fuera del cine de acción, primo, sobrino o hermanastro de la ciencia ficción) y tienen historia muchos otros constituyentes de cualquier obra. A su vez, la trama de una película siempre implica la racionalización de los acontecimientos históricos en los que se desarrolla su narración, es decir, media entre la Historia (que también, de algún modo, es narración) y nosotros, ofreciéndonos una interpretación parcial y recreándola en su obra.

Para terminar este largo exordio (lo siento pero soy consciente de que Nolan suscita adhesiones casi incondicionales y necesito justificar mi postura y razonarla con mucho amor) me gustaría referirme a la falacia intencional. No se trata, claro está, de adivinar qué quiso Nolan, qué se propuso o deseaba; tenemos su película y con eso basta. Dicho esto, vayamos a por TDKR.

Un primer visionado nos podría llevar a pensar que Nolan está retratando la barbarie: el proceso mediante el cual la manipulación y la demagogia crea ídolos de barro que se convierten en carceleros. Ahora bien, ¿cómo constituye Nolan ese proceso? ¿Cómo lo representa? Y, sobre todo, ¿qué implican?

Procesos históricos complejos son despiezados, sacados de contexto y montados de tal modo que ofrecen un mosaico desalentador. TDKR mezcla la concepción reaccionaria de la revolución francesa (juicios populares y ejecuciones, liberación de presos) con la concepción burguesa de la revolución rusa (desposesión de los ricos y socialización – ojo, no de los medios de producción- de las mansiones: “Antes era la casa de alguien, ahora es la casa de todos”) y todo ello envuelto en un discurso vacío de tan populista (que a veces habla de pobres y ricos, otras de ciudadanos y corruptos, otras de decadencia, regeneración y liberación en la línea de Mussolini, etc.) y capitaneado por un caudillo asesino  - el títere de la jefa en la sombra- que, siguiendo la voluntad de una secta, en realidad quiere aniquilar la ciudad para restablecer el equilibrio (todo ello justificado con un pastiche nietzscheano respecto a la vida verdadera y la corrupción y la decadencia, o algo así). En esta vorágine de asociaciones, los únicos que se mantienen firmes contra esta revuelta son, cómo no, Batman y la policía. Esto último, a diferencia de todo lo anterior, no es el reverso malo de ciertos procesos sino la inversión pura y dura de la realidad histórica.



Nolan, como ya he dicho, utiliza la crisis para darnos una lección de mala democracia. Sí, la cosa está fatal, pero por culpa de la codicia y la corrupción. Pero esto de organizarse tiene sus peligros y yo os los muestro. Da igual lo que se consiguió en la Revolución Francesa, en las del 48 o en la Rusa (por lo pronto, el estado de bienestar en la Europa occidental, de puro miedo). Apoyándonos en la policía y en la rectitud de un héroe, todo cambiará: basta con confiar en ellos. Así todo se va a arreglar, y los pobres huerfanitos del principio podrán solazarse en la mansión generosamente cedida a ellos por el desaparecido multimillonario Bruce Wayne.

Dicho de otro modo: Nolan constituye la barbarie asociándola a representaciones sesgadas de procesos revolucionarios para defender una postura que aboga por “cepillar” el status quo para quitar la caspa. 

3.      La bolsa o la vida.

El diálogo entre la situación de Gotham y la crisis de deuda que asola al mundo (más aquí que allí) ha generado una escena verdaderamente desafortunada.

Por un lado existe un movimiento civil en EUA llamado Occupy Wall Street (OWS), una iniciativa pacífica que aspira, principalmente, a devolver a los ciudadanos la soberanía que ellos consideran imprescindible para una democracia. En tanto que las decisiones políticas son tomadas por instituciones cuyos miembros no son escogidos democráticamente y que únicamente responden a los intereses del mercado, OWS tomó su nombre del corazón (simbólico, bolsas hay muchas y todas se dedican a lo mismo) de ese mercado. OWS no propone ocupar materialmente el edificio de la bolsa (y si lo hiciera no sería más que un gesto, una denuncia) enmarcado dentro de un proyecto mucho más complejo y ambicioso.

En TDKR tenemos un asalto por la fuerza y un diálogo impagable. Un hombre le pide a Foley, el tonto de la película (el que no se entera, el que considera que Batman es un delincuente) que intervenga. Éste le dice que le da igual, que no piensa arriesgar a sus hombres para proteger “su” dinero –esto no es baladí; los personajes nos ofrecen lecturas diegéticas y parciales, y a su vez nos sitúan como receptores, nuestra percepción de la verdad –como adecuación, dentro del relato- se construye también a partir de ellos-. El otro le contesta que, dependiendo de lo que ocurra en la bolsa, ese dinero del colchón no valdrá para nada. Pasando por alto el hecho de que del secuestro de un edificio de la bolsa no hay manera humana de inferir que el dinero se vaya a devaluar, la proximidad tramposa de ficción y realidad, la justificación errónea y la atribución de actitudes deja un saldo capaz de desarmar a cualquiera. Del mismo modo que procesos objetivos son reducidos a una caricatura, aquí la amputación es clara y mucho más dolorosa. Queda claro que el ciudadano gothamita es el que llena el estadio y escucha el himno; tras la liberación de los presos, desaparece, aunque nunca ha tenido protagonismo, aunque nunca ha merecido un personaje.  

4.      Una cárcel como un ascensor

Miranda salió – literalmente- de un agujero, una cárcel subterránea en la que reina la oscuridad y en la que cínicamente sólo se puede salir una apertura cilíndrica imposible de escalar. Algún día escribiré un artículo sobre el modo en el que este tipo de alegorías abundaban en el cine predilecto de la Alemania nazi (de la oscuridad a la luz, del llano a la cúspide de la montaña, de la suciedad a la pureza) pero creo que TDKR no va tan lejos. En este caso parece más bien la puesta en escena de una success story: de la pobreza a la libertad por el esfuerzo (sí, el dinero y el triunfo como sinónimo de autonomía). Miranda, la líder real de la revuelta, empezó sin nada y, superando las dificultades, llegó a convertirse en millonaria: su resolución le permitió salir de la cárcel y prosperar ahí fuera. A Bruce Wayne, en cambio, se le reprocha durante la película que su vida ha sido muy fácil, de modo que la trama lo lleva al mismo agujero y lo pone a prueba. La única manera de purgar su abandono y apatía es ponerse a prueba y refutar el juicio de uno de sus compañeros de presidio: no puede hacerlo porque ha sido “un hombre con privilegios”, porque no ha sufrido lo suficiente. A la política por la empatía: ahora Batman entiende a los desfavorecidos porque el sufrimiento le ha enseñado que ese ascensor social que permite pasar de una clase a otra está vedado para la mayoría. 

Si una de las trampas de la modernidad (aquí sigo a Prendergast) es su falsa sensación de movilidad social, en TDKR el problema se identifica mediante una metáfora obvia y queda sin resolver. La progresión del personaje culmina en el “try walking in my shoes”, sin perder de vista que la situación anímica de Bruce Wayne es un reflejo de la depresión de Gotham.

5.      Legislación

“Lo que las leyes no prohíben debe prohibirlo la honestidad” Séneca.

Seré breve. Una cosa es hacer justicia y otra ser honrado. Las leyes, en TDKR son necesarias pero no suficientes. Allí donde no alcanzan las leyes interviene Batman, con una autoridad sobrevenida: nadie le ha escogido como garante de la justicia, pero puede (porque es valiente y rico) y quiere. Hasta aquí todo bien. Pero de ahí a erigirse en símbolo cuyo anonimato busca que “cualquiera pueda ser Batman” arroja paradojas como la siguiente:

Si Batman se salta las leyes para hacer justicia
Y Batman es un símbolo (de este modo, cualquiera puede ser Batman)
Entonces cualquiera puede saltarse las leyes.

El razonamiento es el siguiente: cuando la cosa se pone fea, se imponen las excepciones; así las leyes dejan de ser leyes. Saluden al pequeño sheriff que todos llevamos dentro.

 6.      ¡Eh, que soy un superhéroe!

Tienes razón. Batman es un superhéroe y esto nos introduce en una serie de coordenadas que no podemos pasar por alto. TDKR es la tercera película de una trilogía sobre un personaje que ya había conocido a diferentes directores. Además, Batman es un personaje de comic, ya esté “hecho”, de modo que no hay más remedio que negociar con la audiencia la identidad de su protagonista, dentro de unos parámetros muy concretos (un Batman jovial, por ejemplo, sería inimaginable). La naturaleza de la recepción (de sus expectativas) deja poco juego para dicha negociación.

Al mismo tiempo, el cine de superhéroes responde a una semántica y una sintáctica propia que los fans conocen y muchas veces reclaman. Los superhéroes, por regla general, deben combatir contra un enemigo que amenaza su vida o la de sus conciudadanos. El problema es engarzar “el problema” con procesos contemporáneos complejos, empantanarse en debates superficiales y buscar una trascendencia que no casa con la mecánica de las estructuras que maneja. De ahí que merezca la pena hacer una lectura ideológica, por muy marciano que parezca mezclar a Adorno con Batman.

Gorka Maiztegui Zuazo

                                                                                                              

CC

Creative Commons License Los contenidos textuales originales de Cinerosos han sido licenciados bajo una Creative Commons Reconocimiento-No comercial-Sin obras derivadas 3.0 España License. Para negociar permisos de reproducción más allá de esta licencia contacta con cinerosos@gmail.com.
blogspot hit counter